Blog Post

Després del relatiu fracàs de la primera generació de cultius transgènics (els que tenim des de finals dels anys 90), l’aparició de les anomenades tècniques d’edició genètica (com CRISPR,….) ha aixecat una nova onada de publicitat barata, tot repetint els mateixos arguments amb els que ens venien aquells vells transgènics: la seva teòrica precisió i la seva suposada capacitat per a resoldre pràcticament qualsevol problema de l’agricultura.

El procés de producció dels nous transgènics és, en general, molt semblant al que s’utilitzava per a fer els transgènics tradicionals. En una primera fase s’introdueix dins cèl·lula de la varietat original el material genètic i enzims que produiran els canvis. Després, l’enzim talla el genoma traient algun gen o introduint algun de nou, i els processos interns de la cèl·lula tornen a unir la zona del genoma tallada. Finalment, es produeix la nova varietat mitjançant cultiu de teixits a partir de la cèl·lula modificada. La novetat és que una part del material genètic introduït teòricament dirigeix els canvis a un lloc concret i planificat del genoma mentre que amb les tècniques antigues no se sabia en quin lloc del genoma es produirien els canvis.

Però el cert és que apareixen mots imprevistos, principalment deguts a que el procés de reparació del genoma per la pròpia cèl·lula una vegada s’han fet els canvis no està controlat, i no és precís ni predictible. Es produeixen mutacions no-previstes a d’altres llocs del genoma que puguin ser força semblants a la zona del genoma que es vol canviar. A més, i al igual que ja passava amb els transgènics tradicionals, es poden produir múltiples insercions no desitjades de material genètic; també apareixen canvis en el genoma a la zona editada o als seus voltants; i com a resultat, també es poden produir proteïnes no previstes. I a tots aquests canvis imprevistos en la segona fase s’han d’afegir totes les mutacions que es produeixen tan a la primera com a la tercera fase del procés.

Un article científic d’aquest any 2020 diu que “els obstacles amb aquestes tècniques encara són molts, com la baixa eficiència del procés de reparació del genoma una vegada s’han fet els canvis, els canvis no-esperats en d’altres llocs del genoma, i les reorganitzacions del genoma”. Quasi bé res. I no només això, sinó que el mètode normalment utilitzat per analitzar la nova varietat obtinguda pot no detectar els canvis inesperats. De fet, la literatura científica continua dient que és necessari “refinar” aquestes tecnologies d’edició genètica per fer-les “més eficients i específiques” perquè encara tenen “trampes i inconvenients”. El que vol dir que no són tècniques ni específiques ni precises, i que continuem fent d’aprenents de bruixots. I en definitiva, el resultat amb les noves tècniques d’edició genètica torna a ser, al igual que amb els transgènics tradicionals, una planta de la que desconeixem el seu comportament real.

El exemple més espectacular de tot plegat és el dels vedells editats genèticament per tal de no desenvolupar banyes. Al 2016 aquests animals van ser presentats per la companyia Recombinetics tot congratulant-se de que els seus animals només tenien gens bovins i no tenien cap canvi no-previst en el seu genoma. Investigacions posteriors han demostrat, però, que els animals editats tenien DNA de bacteris al lloc del genoma on s’havien fet els canvis, incloent-hi gens de resistència a 3 antibiòtics. L’enginyeria genètica havia demostrat, una vegada més, que més enllà de la publicitat i l’auto-bombo, el que té és molta supèrbia.

I no només això. Als anys 2000 es va intentar desenvolupar una iuca transgènica resistent a un virus. Tot i que no es va aconseguir mai tal cosa, va servir per a fer molta publicitat de les bondats de les tècniques transgèniques d’aquell moment. Al 2019 s’ha tornat a intentar aconseguir aquest tipus de iuca amb les noves tècniques, però el descontrol del procés és tan greu que no només no s’ha aconseguit sinó que es van produir virus mutants nous….

El plantejament en relació a l’edició genètica, en qualsevol cas, ha d’anar també més enllà dels problemes de la tecnologia en sí mateixa. Quins són els problemes que hem d’afrontar? Quines són les possibles solucions? És l’enginyeria genètica l’única tecnologia disponible o la més eficient? I el cert és que la resposta continua sent un no rotund. “Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”, va dir el poeta, i quaranta anys després les varietats transgèniques meravelloses no són enlloc, mentre la millora convencional continua produint varietats més resistents a la sequera i al que faci falta.

La Unió Europea ha tornat ha engegar les negociacions amb els Estats Units per a un tractat de lliure comerç (el TTIP que es va quedar penjat al 2016). I una de les qüestions en la que els Estats Units tenen molt interès és que la UE rebaixi els requisits per a l’aprovació de cultius modificats genèticament. Aquestes intencions han tingut un fort entrebanc amb la resolució de 2018 del Tribunal Europeu de Justícia que confirmava que les varietats modificades per edició genètica són transgènics en el sentit legal que la UE dona al terme, i per tant, estan sotmesos al mateix procés d’aprovació que els vells transgènics. Però l’agroindústria, i la Comissió Europea i molts dels organismes que pengen d’ella (l’EFSA, autoritat europea des seguretat alimentària, sense anar més lluny) estan tan interessats com el govern dels Estats Units (l’actual i els anteriors) en rebaixar els estàndards alimentaris. I per tant, farem bé de continuar la lluita per fer fora els transgènics del tros i del plat.